Això és una de les coses que ens preguntàvem, si et preparaves molt les sessions de fotos.  

A mi m’agrada lo espontani i el que sí que he fet alguna vegada quan quedo amb algú que no conec en persona, però que he vist que el perfil m’encaixa per fotos és quedar en un bar abans per parlar durant mitja hora, una hora i conèixer la persona i llavors anem a fer una volta. Per exemple, l’últim shooting que vaig fer, la volia fer a Poble Nou i tenia llocs on volia anar, a uns edificis en concret, a la via del tren, però de cop anavem passejant i em crida l’atenció aquí i llavors espera que et faig una foto. Sempre la gent em diu com poso i jo sempre deixo que la gent faci el que vulgui i que estigui còmode, a no ser que jo tingui alguna cosa molt clara que vull que facin o vegi un gest que digui vale m’ha agradat aquest gest, queda’t congelat així un moment, però no m’agraden les coses forçades.

A més a més, tu fas art urbà. Peces que són efímeres…

Lo meu és molt efímer. Jo puc tenir de resultat una fotografia d’aquella peça. En el món del artistes urbans, hi ha la gent que surt al carrer i fa el que li dóna la gana i després hi ha els festivals d’art urbà, que s’han reduït molt a projectes de muralisme perquè perduren més, la gent està contenta perquè han posat colors a la ciutat i l’ajuntament també. Però quan t’escapes una mica d’aquest sistema de muralisme i vas a objectes o instal·lacions costa més perquè a nivell de producció és més complicat. I a més a més al ser efímer, només queda la foto, és difícil que aquest tipus d’artista que treballem amb objectes participin en aquests circuits d’art urbà.  A The Posttraumatic he volgut ajuntar tota aquesta gent que queda fora d’aquest circuit, tot i que fan coses bastant ben parides, però a nivell objectual i conceptual.

Més enllà de l’estètica?

Sí, gent que li dóna al tarro i que proposa reflexions amb les intervencions, molts del muralisme també, però n’hi ha molts que és només estètica. No dic que tots el que fan jocs objectuals pel carrer siguin filòsofs profunds, però et trastoquen d’una manera que pot ser interessant.

I el contrast entre Renaixement i elements pop…

Sempre he fet coses així. M’agradava l’ofici de la talla de pedra, aquests oficis antics que pràcticament no existien. Jo em vaig criar artísticament en un ambient en el que fer figuració es veia antic, caspós… I era una mica per portar la contrària, no vols caldo doncs aquí tens tres tasses, ho faré encara més antic. Sempre tenia la tendència de buscar la bellesa, però sempre tens el prejudici que això és massa cursi, molt tòpic. Fins que vaig començar a intervenir a aquestes escultures, a fer-les i a carregar-me-les. Jo no estic fent lliçons de bellesa, però i si li foto uns bràquets, i si treu la llengua… Llavors feia escultures clàssiques i en posava una cap per avall i li queia el peplum, aquella túnica i ensenyava les calces…. Utilitzava tècniques antigues per fer coses més properes al dadà, coses que formen part del meu dia a dia contemporani… A mi, barrejar les dues èpoques em crea un xoc. Aplicar tant de temps a una cosa tan mundana, tan simple i aparentment vulgar com ficar-se un dit al nas o inflar una bombolla de xiclet.

No us avorriu mai?

Marc: No… no tenim un objectiu on arribar, anem tocant diferents instruments.

Pablo: Sí, és una orquestra. Per això la última samarreta “Tot x res orquestra”. Al final lo nostre és com estar en una puta orquestra. Una setmana estem fent un dibuix, una altra un quadre, un altre un tema de música. Potser, al final, l’objectiu sí que està clar però ens maregem, som una mica dispersos. Tenim un objectiu clar que és aconseguir viure d’això, però pel camí ens trobem amb moltes trampes, que són entreteniments que tenim ara mateix al segle XXI, que és com poder fer una cançó d’un minut a casa o és com poder fer una escultura al camp… L’ objectiu està molt clar però la vida ens fica moltes trampes pel mig i llavors acabem fent de tot.   

També sembla molt important la paraula en la teva obra.

Jo vaig estudiar guió i per això en el que faig hi ha molt de storytelling. Per mi és important perquè no m’agrada anar amb rodeos.

Ets directe…

Jo no busco una interpretació de les coses, m’agrada que el missatge sigui clar. Per mi hi ha una cosa molt important que és que jo parlo des de la meva perspectiva, que és la d’un home gai, blanc, cisgènere. Llavors, jo no podré parlar mai des de la perspectiva d’una persona trans o d’una dona o d’una persona intersexual. És impossible, jo tinc la meva, que m’apropa perquè evidentment som una comunitat empàtica i podem arribar a comprendre, però jo parlo des de la meva producció artística, des de la meva posició. 

I et sents còmode amb les etiquetes?

Jo no sóc expert en història queer, però la representació és important al col·lectiu i també en general a la societat.

Posar etiquetes per sentir-se representat…

Tu necessites veure referents, tenir el teu espai i que se’l respecti, perquè fins ara hi havia blocs molt homogenis i la societat no és homogènia, és molt heterogènia, molt diferent i hem de respectar els espais de cadascú. Però no m’atreveixo a parlar perquè no sóc sociòleg ni antropòleg, però sí és important per la representació.

El projecte “Aquelles que no han de morir” va coincidir amb el boom de la pandèmia, com va influir?

JB: Va ser curiós perquè no és que nosaltres ho plantegéssim arrel del que estava passant, de l’augment de morts per la pandèmia del Coronavirus. De fet, no vam canviar la peça arrel d’això, el que sí que va canviar va ser el públic. Venia un públic que, per la situació que estàvem vivint, s’havia plantejat la seva finitud.

NC: Hi havia molta escenificació de la mort, es veien moltes imatges per televisió de taüts en fila en garatges, en espais molt poc agradables. I és curiós perquè nosaltres vam fer la presentació en una nau industrial reconvertida en residència artística i el terra era de portland. Així que quan nosaltres en escena deixàvem un taüt al terra, era la mateixa imatge que es veia per la tele durant la pandèmia.

Et fotografies sense filtres tu mateix i a les persones de la teva vida privada. La gent t’ho permet?

CD: Si, quan vull, disparo la foto i si a algú li molesta doncs … hahaha és qüestió de sort. Amb els meus amics si que els dic: quiet, no et moguis. I els faig la foto. Com el moment de després de follar …

Si … veig que molts de les teves parelles o rotllos hi són.

CD: Si, són els meus musos. M’inspiren. I quan no tinc a ningú i estic sol a casa em faig autorretrat.

Vas tot el dia amb la càmera o només quan vas a buscar fotos?

AC: Sempre m’agrada disparar quan tinc una idea. A mi m’agrada intervenir, m’agrada ficcionar, treballar el moment. 

Com arribes a aquestes idees?

AC: Normalment tinc un amic que és el que m’ajuda a fer les fotos, que és el Lluc. Li tiro les idees i ell m’ajuda a construir-les. La veritat és que m’ajuda amb totes aquestes bogeries. Tinc un grup de tres amics que em recolzen amb tot. Ara hem rodat un videoclip que és el part d’una vaca… Merda això és spoiler, no ho puc dir.

Sempre mola tenir “un Lluc” a prop.

AC: Si, estic buscant la meva identitat al 100%. El que tinc clar és que m’ho vull passar bé. Les feines més d’encàrrec doncs no m’ho passo tan bé la veritat…

Ens fas fotos a nosaltres… Ens fas de mirall.

MF: Si… i me’n ric de mi mateixa. Me’n ric de lo cutres que som tots. Jo inclosa. Turistes, campings, piscines… però també m’agraden els reportatges dels locals, dels pescadors. Trobar llocs on no s’hi va perquè no es consideren bonics. I quan estic a Barcelona gairebé mai faig fotos. Quan creo mai és a Barcelona. La naturalesa m’inspira molt, la ciutat em costa.  Jo m’obsessiono pels colors i Barcelona és molt gris. A Barna hi ha molts imputs però no hi ha els colors.

Sempre fotografies a dones.

MF: M’identifico amb les dones i hi conecto més. Estic més còmode. Podria disparar a un noi tranquil·lament. Ara m’estic adonant que treballo millor amb persones properes que amb models que m’imposen. Si conec a qui disparo puc explicar més coses amb les fotos. Estic intentant que sempre hi hagi connexió amb les persones abans d’una sessió de fotos. Si puc, intento quedar i fer unes birres per conèixer a qui fotografiaré abans d’un shooting. Que hi hagi connexió… aquest moment de fer birres és molt important.