Las Huecas (Barcelona, 2016), és un col·lectiu teatral format per quatre actrius i una tècnica. No tenen límits, no pensen massa en per què fan les coses i naveguen per vàries identitats artístiques. Banda de punk, dibuixants de fanzines, investigadores etnògrafes… i, si cal, cavadores de tombes.
LAS HUECAS
2021 / 06 / 15
Com us definiu?
Núria Coromines (LAS HUECAS): A nivell teatral tenim un funcionament molt de companyia, en el sentit que les decisions es prenen col·lectivament, però també és cert que una companyia és molt jeràrquica. Per tant, seria més un col·lectiu.
“Hem fet un parell de fanzines, hem gravant unes cançons, però tot això, al final, són jocs, identitats possibles”
També parleu de banda de punk, dibuixants de fanzines, investigadores etnògrafes…
NC: (Riures) Això és molt teatrero. Hem fet un parell de fanzines, hem gravant unes cançons, però tot això, al final, són jocs, identitats possibles. Ens agrada aquesta idea de fer una mica de teatre i jugar amb les nostres identitats artístiques.
Júlia Barbany (LAS HUECAS): Sí, sempre que estem fent un procés creatiu per alguna peça sempre sorgeixen com derives i si ens motivem les duem a terme. No estem gens tancades a quan ens han demanat coses plantejar d’altres formats que no siguin una peça teatral com a tal.
Hi ha algun objectiu sobre el que voleu comunicar?
NC: No ens hem plantejat mai què és el que volem aconseguir amb aquesta mena de derives artístiques.
“Som crítiques en la mesura que som crítiques amb el que vivim”
Però en el que heu fet fins ara hi ha crítica, una oda al desencant…
JB: La crítica surt perquè som crítiques amb el que vivim i surt de manera súper natural, però quan estem buscant la dramatúrgia de la peça mai diem “intentem que aquesta escena tiri més cap allà perquè el públic pugui llegir que nosaltres ens posicionem en aquesta banda.” Nosaltres som unes persones que no ens atreviríem a fer un statement tan clar.
NC: És el que diu la Júlia, som crítiques en la mesura que som crítiques amb el que vivim. És a dir, la crítica és una conseqüència del nostre posicionament en el món. Com a persones que estem juntes en aquest projecte i que ens posicionem respecte la cultura, la història i respecte les coses que ens passen. És per això que fem aquest teatre. No ens seiem i pensem “anem a elaborar quina és la crítica que volem transmetre”, sinó que el procés és més directe en la mesura que som qui som.
El projecte “Aquelles que no han de morir” va coincidir amb el boom de la pandèmia, com va influir?
JB: Va ser curiós perquè no és que nosaltres ho plantegéssim arrel del que estava passant, de l’augment de morts per la pandèmia del Coronavirus. De fet, no vam canviar la peça arrel d’això, el que sí que va canviar va ser el públic. Venia un públic que, per la situació que estàvem vivint, s’havia plantejat la seva finitud.
NC: Hi havia molta escenificació de la mort, es veien moltes imatges per televisió de taüts en fila en garatges, en espais molt poc agradables. I és curiós perquè nosaltres vam fer la presentació en una nau industrial reconvertida en residència artística i el terra era de portland. Així que quan nosaltres en escena deixàvem un taüt al terra, era la mateixa imatge que es veia per la tele durant la pandèmia.
El vostre procés creatiu dóna la sensació de ser molt DIY (Do It Yourself).
NC: Evidentment, cada projecte és diferent. A nivell metodològic si ens centrem en “Aquelles que no han de morir”, que és potser el projecte més madur que hem fet, hem treballat per períodes intensius de temps durant diferents fases. Per exemple, la primera fase va ser de convivència, com unes colònies. Durant tres setmanes vam fer experiments de tot tipus: vam anar a cavar una tomba, vam fer visites al cementiri, jocs de tot tipus… Al final es tracta de trobar la manera de treballar cada projecte tenint en compte el que ens vingui de gust.
Existeix l’autocensura a Las Huecas?
JB: Som molt negades amb la imatge que donem cap en fora. No pensem gaire en això.
NC: No sento que ens haguem autocensurat mai.
El tema de que sigueu totes dones, té un objectiu o es casualitat?
JB: No tenim un objectiu fixat abans de començar les coses.
NC: Es tracta d’un tema d’afinitats artístiques, però si la Júlia hagués sigut un paio doncs cap problema, però resulta que ella és una dona. Les afinitats artístiques es troben en moltes coses i poden ser també en si ets un home o una dona.
JB: Això que diu la Núria, potser aquesta afinitat la tens perquè tens la mateixa mirada pel fet de ser dona també.
NC: Exacte, hi ha moltes coses que generen una mirada artística però no només el fet de ser socialitzada com a dona o estar conforme amb la teva identitat com a dona, però no negarem que som totes bastant feministes. Que som dones és un fet i que formem part d’un món concret és un fet, però les palles mentals que es faci el públic quan et ve a veure també constitueixen l’escena i nosaltres amb això hi juguem perquè sabem que la nostra identitat serà jutjada d’una manera o d’una altra, però sempre serà jutjada. El fet que siguem cinc dones sempre tindrà importància.
“Ens posem molt en risc a escena, no ens hem clavat ganivets però emocionalment són moments molt potents”
Heu tingut atacs de pànic escènic?
JB: Ens posem molt en risc a escena, no ens hem clavat ganivets però emocionalment són moments molt potents. Jo sóc molt cagada… Jo si no hagués sigut acompanyada per elles no hagués pogut fer algunes coses que he fet a escena.
Com veieu l’escena a Barcelona?
JB: Passen més coses que les que la gent es pensa. No som les úniques que estem fent un treball d’aquest tipus. Hi ha un context molt petit però existeix, i a més a més cada vegada més el teatres grans estan incorporant creacions d’aquest tipus. No és una cosa tant tant underground.
NC: No som les úniques que estem fent un treball més experimental o amb unes teatralitats que no són tan convencionals. Hi ha molta gent fent coses i en tot cas el que no hi ha són les condicions materials per dur-les a terme. Si no hi ha pasta i els espais no programen prou, sembla que no estigui passant res, però de coses en passen. El repte és aconseguir continuïtat i subsistència perquè estem en un moment fotut de pebrots. La precarietat és súper bèstia.
Quins són els vostres referents?
NC: Angélica Liddell, però també els Venga Monjas.
JB: Miguel Noguera, Judit Martín, Pobre chavala, El conde de Torrefiel, Las largatijas tiradas al sol, Cris Blanco.
“Quan algo ens fa molt de riure a totes sabem que sí, que ho hem de fer”
Sempre tireu d’ironia i sentit de l’humor.
JB: I tant! Molt de sentit de l’humor, i molt crinch.
Us ho passeu de puta mare treballant juntes, oi?
NC: Uf, i tant! Quan algo ens fa molt de riure a totes sabem que sí, que ho hem de fer.
JB: L’humor és súper compartit i per nosaltres és molt important portar-lo a escena. Ja forma part de la nostra estètica escènica i d’interpretació.
Com porteu les crítiques?
NC: Jo crec que fem ben fet de suar bastant de les crítiques. A veure a tothom li agrada tenir bones crítiques perquè li envies una captura de pantalla a la teva mare, però les crítiques que estan fetes amb la punta del nardo, que et dediquen dues paraules i que no hi ha cap explicació, passo, perquè em semblen males crítiques de per se. Les crítiques en que la penya s’ha dedicat a treballar una mica respecte el que estaves fent, es valoren, independentment de si són crítiques bones o dolentes.
Peli, sèrie, llibre i disc.
JB: Jo ara estic mirant The Office i m’estic tronxant… És boníssima!
NC: Jo també Júlia! Jo vaig enrere per veure el timing de la broma. Peli, “Tú, yo y todos los demás” de la Miranda Jolie. Disc “Hostal hostil” de Mendra, que és el grup de la nostra tècnica. I llibre, el de Charles Manson, “Helter Skelter”.
ENTREVISTA: MARTA LUQUE
NOVEMBRE 2021
MAUS®
VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE