Albert Madaula (Barcelona, 1986) és un pintor i director de cine establert al Poble Nou de Barcelona. És autodidacta i d’esperit positiu però no naif. Les seves pintures estan carregades de color i miren sense complexes la foscor i les contradiccions inherents a la vida. El fascinen la cultura mexicana, l’africana i també la mediterrània. Està convençut que mai pintarà en blanc i negre.
ALBERT MADAULA
2021 / 06 / 15
Comencem amb l’entrevista doncs. Bé, més que entrevista es tracta d’una xerrada per conèixer més qui hi ha darrere de cada etiqueta.
Ok. Abans deixa’m preguntar-te a tú per què heu decidit posar art a les etiquetes, hahaha Ja se que sembla que et faci jo la entrevista…
No, no, cap problema. T’ho explico: bàsicament és perquè ens flipa. És una premissa que segueixo. Igual que com a actor: intento fer allò que m’agradaria veure al teatre o al cine. Com a fans volíem veure a les nostres etiquetes el que ens flipa. I poder parlar amb els creadors, amb vosaltres. Aquest és el projecte de la nostra ratafia.
Hòstia que guay. A mi també m’agrada molt barrejar coses i conceptes així que súper.
Tigresa y León. Per què?
A mi em flipa pintar animals salvatges. Simbolitzen l’instint animal que tenim totes les persones i els animals salvatges el plasmen de manera molt visceral. En canvi els humans estem constantment reprimint aquest instint, ja sigui per codis socials, contractes de feina, negocis… No només ho dic per l’instint sexual. No és només que ens vulguem follar entre totes sinó que hi ha un instint ocult que ens apropa entre les persones. Aquest instint d’atracció és molt instintiu, per això m’agrada pintar animals salvatges. Representen aquest instint. Els genitals d’aquests animals els humanitzo. Com pots veure, els pits o la polla són humans. A més és un quadre feminista. No vull ser un abanderat del moviment però si que volia fer notar el fet que molts pintors sempre pinten al lleó com un animal masculí que sempre guanya i està per sobre de tots els altres.
El rey Léon.
El Rey León, exacte. I aquest rei lleó patriarcal sempre guanyava al tigre. Vaig voler donar-li la volta i que guanyés el tigre. I a sobre aquest tigre és una tigresa. El gran lleó que se sotmet davant d’una tigresa.
Una baralla però també un 69…
Si, hi ha una baralla, però també s’ho passen bé… ell està sumis però és una baralla sexual.
O sigui que aquest és l’instint animal que Freud diu que ens reprimim perquè sinó no podem viure en societat. L’ego que ens preserva. Sinó esdevenim psicòtics.
Si, clar. Ens hem de cohibir. Pot ser necessari de vegades per conviure però també ens fa perdre moltes coses.
Que et diu Àfrica?
M’identifico molt amb la cultura africana i la mexicana. I en general amb les cultures mediterrànies. Crec que aquestes comparteixen una simplicitat i un ús del color que m’influencia. Figures simples, bàsiques, amb molt de color.
Podries pintar amb blanc i negre?
No
Rotundament?
Si, rotundament. Al principi ho vaig intentar. Algunes persones em deien que fes alguna cosa amb tons més de terra o en blanc i negre. Ho vaig intentar però no em sentia bé. El color és molt més perillós perquè pots pecar d’hortera i psicodèlic o ser naïf. Però jo intento buscar unes obres amb caràcter, que tinguin certa foscor.
Si, jo noto que no és happy flower…
Si, la part fosca hi ha de ser encara que hi hagi molts colors. Hi ha agressivitat, hi ha mirades profundes. Sóc una persona positiva de mena però la veritat és que odio el Mr Wonderfull i aquest rollo. Hi ha una part fosca de la vida que l’hem de viure i podem aprendre molt d’ella.
Jo crec que no seria honest.
Si, no seria honest i seria horrible prescindir d’aquesta part fosca. Un món de plàstic i colorinxis no és real.
Jo et comparo, en l’aspecte formal i salvant les distàncies, amb Andy Warhol. Ell també pintava utilitzant colors i models masculins i era cineasta. Sents alguna connexió?
En el sentit formal, si, però com artista no em crida. Va explotar el món pop però no m’agraden els seus principis. La seva energia no m’agrada. Jo sempre separo l’artista i la seva obra però en el cas de Warhol no ho separo. Va entrar en uns principis vitals decadents que no m’acaben de molar molt. Sento molta més connexió amb David Lynch, per exemple: també és pintor i cineasta. Fa coses molt fosques i al seu llibre “Atrapa el pez dorado” (Reservoir Books, segona edició 2021) diu que l’art no s’ha de buscar des de el lloc decadent de les persones. La decadència no s’ha d’identificar amb una foscor artística automàticament. Jo opino també això: no s’ha de ser un rebentat per ser un geni. Des de la serenor i llum pot haver-hi més visió de la humanitat. En canvi des de l’autodestrucció i la decadència et mires de forma més egoista. M’agrada més aquest punt de vista.
“ No m’agraden ni els principis ni l’energia d’Andy Warhol.”
Si, a mi em passa com a actor. Si haig d’anar a una bogeria se que he d’estar molt sa. La meva pròpia bogeria seria molt poc interessant.
Les connexions humanes, des de la salut van millor. Quan no em respecto a mi mateix em bloquejo i no sóc creatiu. Hi ha mil maneres de funcionar però aquesta no és la meva, la de la decadència.
La teva parella, el Carlos, és el teu model fetiche?
Si. La meva parella, la persona que dormo, m’ha d’inspirar per crear. M’agrada tenir una persona al costat que em motivi, retratar-lo, pintar-lo, filmar-lo…
Muso….
Sí, m’agrada el terme muso
Se que el teu viatge va començar amb l’arquitectura.
Si, vaig començar estudiant arquitectura. He estudiat moltes coses i no he acabat res. També interiorisme, disseny gràfic, fotografia i belles arts. Aquest és el recorregut. Tot passa dins del món de l’art però començo amb allò més tècnic i vaig a allò més sensorial. M’agraden molt els salts que he fet. Els més quadres sempre tenen un sentit arquitectònic. I en cine m’agrada considerar l’espai com un personatge més que genera emocions. El darrer espai van ser unes dunes a Canàries, ho veureu properament.
Que és Palmera Estudio?
És la meva casa i el meu estudi. És el meu vaixell pirata. Navego per les turbulències mundials on lluito contra les onades. He portat a un equip de mariners i pirates que m’acompanyen en aquesta aventura. La família Palmera ha anat creixent.
“Sempre m’he expressat millor a través del dibuix que amb paraules.”
Quan ha deixat de ser un hobbie la pintura?
Més que hobbie, per mi és necessitat. Quan no agafo llapis no sóc jo. Tot i que estic apostant per la direcció cinematogràfica mai deixaré de pintar. Mai deixaré el món de les idees i el 2D. Sempre m’he expressat millor a través del dibuix que amb paraules.
Potser ens enllaça amb allò que dèiem de l’instint a la primera part de l’entrevista…
Si, totalment. Jo ho feia igual abans de vendre. Va ser fortuït. Les persones em demanaven les pintures abans que tingués intenció de ser pintor.
A qui t’agradaria veure en una etiqueta de MAUS®?
Aviam… S’obren moltes opcions, hehehe Doncs mira, et diré dues persones. La primera és el meu Déu, Sorrentino. M’agradaria veure que posaria ell en una etiqueta de la vostra ratafia. I el segon, per anar més al món local i que s’ha de defensar, et diré la Sara Andújar. És companya de l’estudi i crea en un nivell molt oníric i sensorial.
Recomanan’s llibre, peli i temazo amb una MAUS®.
Doncs com t’he dit abans, el llibre de David Lynch “En busca del pez dorado” per mi és un gran referent vital, no ho dic en plan new age, és una cosa més de com vivim aquest fotut món que ens ha tocat viure. Em fa connectar amb mi mateix. De peli, et diré “La gran belleza” de Sorrentino, i també “La luna” de Bertolucci, que és més fosca, lenta i introspectiva. Em flipa el cine Italià.
INTERVIEW: POL FERNÁNDEZ
JUNY 2021
MAUS®
VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE