Ferran Palau (Esparreguera, 1983) és un músic i productor ubicat orgullosament a Collbató, sota la cara sud de Montserrat. És membre fundador del grup experimental Anímic i en solitari ha publicat cinc discs. La seva brúixola estranya li permet trobar la bellesa en la tristesa i transmetre la complexitat amb molt poques paraules.
FERRAN PALAU
2021 / 06 / 10
Collbató.
FP: És casa meva des de que tinc 3 anys. El meu pare es va fer el valent i es va pillar un terreny, una casa amb piscina! Una cosa increïble per un nano de la meva edat. He passat tota la meva vida aquí, la meva infància, he fet els amics aquí i també a Esparraguera que és el poble del costat i on anava a estudiar. D’alguna manera a la meva música hi ha aquest ambient, hi són aquests carrers estranys, aquesta barreja entre asfalt i muntanya, aquesta mena de Twin Peaks… almenys jo ho sento així. Quan arribo de tocar m’agrada molt veure la muntanya, és una alegria, no he trobat un lloc més guay per a viure. Per mi Collbató és el paradís.
Un rollo Twin Peaks, dius.
FP: Sí perquè és una mica una urbanització que va ser de luxe però que ara no ho és tant. Pistes de tennis abandonades, piscines verdes, extraradi rovellat… i la muntanya (Montserrat) a sobre… és un símbol per a nosaltres.
“ Hi ha una bellesa estranya en la tristesa, inclús lluminosa”
En algun lloc t’he sentit dir que vas tenir una infància extremadament feliç i que, com a contrapunt, et cridaven l’atenció les coses fosques.
FP: Si… per ignorància sempre m’han fascinat les pel·lícules de terror, la foscor, la tristesa, les depressions. Mai he tingut una depressió però sí que he tingut gent a prop que n’ha patit. Tinc una idea romàntica de la tristesa que fa que a l’hora d’escriure lletres sempre busqui paraules que et puguin retorçar una mica, encara que no diría que faig una música trista. Hi ha una bellesa estranya en la tristesa, inclús lluminosa: la tristesa pot tenir una bellesa. Culturalment s’entén la mort com una cosa fosca però molta gent la descriu com una cosa lluminosa.
Bellesa estranya, m’agrada.
FP: Si, a mi també m’han passat coses i he tingut moments tristos, com tothom, però mai he tingut una gran tristesa o un gran trauma que em portin a escriure; és sempre des de la curiositat que m’hi apropo.
Dislèxia.
FP: Me la van diagnosticar bastant tard. Ja portava temps suspenent moltes assignatures i va arribar un moment en que mon pare, que és una mica cabroncete, em va dir: bueno Ferran o ets tonto o ets dislèxic. I recordo que em va venir a buscar a una acadèmia de repàs, que tampoc va tenir èxit, i portava un paper que deia que si, que era dislèxic. La veritat és que em va alegrar molt, clar! Tenia una explicació per treure males notes! Sempre parlo amb orgull de ser dislèxic. La meva creativitat ve d’això. El fet de no tenir referents literaris, el fet d’escriure des d’una certa ignorància, des d’una cosa naif, em dona una certa llibertat. De la mateixa manera que intento no escoltar gaire música en català perquè no em vull contaminar. No he tingut referents literaris, no he llegit mai, no em concentro… també em passa amb les sèries per exemple. La Louisse m’ha de fer resums, tinc dèficit d’atenció.
Jo sóc diagnosticat amb TDAH. O t’enfonses o et sobreposes, no? Has de buscar maneres de fer diferents al que fa la gent al teu voltant, perquè la seva manera no funciona per a nosaltres.
FP: Si… jo he tingut sempre facilitat per les paraules. La meva mare em diu que vaig començar a parlar exageradament aviat. Potser una cosa no té res a veure amb l’altre… la lectura i l’escriptura. Ser dislèxic no vol dir que no tingui facilitat d’evocar coses amb poques paraules.
“El fet de no tenir referents literaris, el fet d’escriure des d’una certa ignorància, des d’una cosa naif, em dona una certa llibertat.”
Segueixes fent llistes de paraules que et fascines per llavors escriure cançons?
FP: Vaig tenir una època, cap al 2015, en que ho feia. M’estava buscant a mi mateix, la meva manera d’escriure. Estava capficat en crear una manera personal d’escriure i el mètode era equivocat ja que buscava paraules estranyes, en desús, no se… En vaig aprendre molt però quan vaig fer el meu disc “Blanc” (Halley Records, 2018) vaig optar per al minimalisme: en treure més que no pas posar.
Menys és més.
FP: Si. I llavors vaig fer el contrari: fer llistes de paraules que no es poden dir. Mogollón de noms, de referències, coses que fan que les lletres siguin concretes. Així les lletres poden funcionar amb tot tipus de persones, també al futur…. les lletres poden tenir vigència d’aquí trenta anys. Si per exemple escric que tinc un escrit al meu WhatsAppp, d’aquí uns anys ja no farem servir això i no tindrà sentit. Per això a les meves lletres hi ha un planeta verge on hi ha un tu i un jo i un espai indefinit ingràvid on manen les sensacions més que les coses, per això sempre hi ha verb, hipòtesis, condicionals. Coses que poden passar… però hi ha poc que es pugui tocar i concret.
T’autocensures?
FP: Si, em passa sovint. És com cuinar… Potser si sóc massa concret, doncs ho compenso. Si veig que hi ha massa dolçor en una cançó, li fico mala hòstia. És un instint que em va guiant, em guio per sensacions. Tinc una brúixola estranya que em porta on vull anar. Sobretot és important que no hi hagi elements de realitat. Per exemple, a “Parc” (Hidden Track Records, 2021) no hi ha pandèmia, no hi ha mascaretes i està gravat en temps de pandèmia.
Hi ha un cert contrast entre la teva iconografia un punt pop, gairebé infantil, i les teves lletres, que solen ser més complexes i a vegades fosques. És algo buscat?
FP: Són les coses que m’agraden. És l’estètica que m’agrada. El que faig és una cuina d’elements. En el fons, encara que no m’agrada que m’ho diguin, sóc un cantautor. Cantautor té una imatge concreta però si interpel·la amb altres imatges doncs ja entra d’una altra manera. Vull relacionar-me des d’aquesta estètica. El producte que jo venc sóc jo, és cansino però és que és veritat. I sóc un producte de consum, no sóc fals, sóc real i intento que sigui maco.
Quan acabes un concert t’agradaria ser invisible o t’agrada la relació amb els fans?
FP: Desapareixo moltes vegades, quan arribo sempre miro les portes de sortida… però moltes vegades haig de vendre discos i merch, ho haig de fer. És la part que no m’agrada però coneixes a gent. Aquest diumenge passat per exemple, a Vic, una parella va venir i em va explicar que una cançó meva va ajudar a superar un dol de la mort d’un pare. Això reconforta i em connecta amb el que faig, però si… em costa socialitzar. Si depengués de mi desapareixeria.
Ets molt exigent amb el públic. Et molesta si algú xerra durant un concert teu?
FP: Sé que és demanar molt però la meva música requereix silenci. Si no hi ha silenci no puc fer la meva música. Si no hi ha silenci, me’n vaig. De fet, als meus contractes la Louise, la meva mànager i parella, posa una clàusula que diu que si no hi ha silenci puc marxar. El repòs forma part de la meva música. A vegades em posen a una plaça a les deu de la nit… però clar, la gent ja va tajilla… i no funciona. És qüestió de context. La meva música no funciona en tots els contexts.
En quin moment va deixar de ser un hobbie per tu la música? Abans feies de profe, no?
FP: Feia de guia turístic a unes coves. Per mi la música mai ha estat un hobbie, sempre ha estat la meva prioritat. Em ve de petit. No jugava a res… només a la oca. No m’agradava jugar de petit i no m’agrada ara. Si faig algo ho faig en serio. Si no hi ha un final no m’interessa. Mai m’he entretingut amb res que no tingui un resultat final. Si culmino quelcom, m’ho quedo.
Com ocupes el temps quan no fas música?
FP: Amb les activitats de la vida quotidiana, la meva família, fer el dinar… Desconnecto fent el que m’agrada. Tot el que faig té a veure amb el meu projecte artístic.
Com va afectar la teva carrera el fet de ser pare?
FP: Positivament. Les coses que he fet i que més m’han funcionat ja les he fet sent pare de família. La meva parella i el meu fill m’inspiren. Som un equip, una empresa familiar. No distingeixo entre família, amics i música, tot és música, amistat, família… tot es barreja.
Amb qui col·laboraries? Viu o mort.
FP: El meu heroi musical és Nick Drake. Em conformaria en seure i veure un concert seu. Sóc un obsès de Nick Drake, és quasi una figura religiosa. Era un extraterrestre. No es pot definir el que feia.
A qui t’agradaria veure en una etiqueta de MAUS®?
Sóc molt fan d’en Sebastià d’Arbó. Té un programa de ràdio que es diu “Misteris” (RAC1). És un Iker Jiménez a la catalana. Seria interessant veure’l en una etiqueta. És un personatge de ficció… hahaha. Investiga aquest tio! A mi m’ha salvat la vida. Conduint de nit fa que estigui atent tot el viatge.
Ens recomanes una peli, un disc i un llibre?
FP: El darrer disc d’Alice Phoebe Loo m’ha agradat molt. També l’últim de Jessica Prat. De llibre, el llibre de Nick Drake que va escriure la seva germana Gabrielle Drake (Nick Drake: recuerdos de un instante, 2017, Malpaso Ediciones). I una peli….
O sèrie.
FP: Aquesta d’HBO, “Mare Of Easttown”, on surt la Kate Winslet. Està súper ben feta. Em va recordar a Twin Peaks, que a mi em torna boig. Clima tancat de poble on tothom es coneix… una cosa que has vist moltes vegades però que a mi m’ha flipat, fet amb molt d’art.
ENTREVISTA: JORDI CLUSELLA
JUNY 2021
MAUS®
VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE