Gerard Mas (Sant Feliu de Guíxols, 1976) és un escultor a qui li encanta boicotejar la bellesa de les seves peces combinant una tècnica clàssica inspirada en el Renaixement amb elements pop trencadors. El seu art és irònic i, a vegades, controvertit. Compta tant amb fans col·leccionistes d’antiguitats com amb seguidors de corrents més conceptuals.
GERARD MAS
2022 / 02 / 24
La majoria de la teva obra són escultures de dones. Què és el que t’interessa de la feminitat?
Són retrats imaginaris. Abans, feia homes, però no sé per què he anat tendint cap a figures femenines. Suposo que perquè els homes solia fer-los com antiherois i amb la dona jugava a trencar la suposada imatge de virtut. Són retrats del Renaixement i en aquella època s’associava molt la bellesa amb una sèrie de virtuts. Li posaven un ermini, que és aquest animal blanc, entre les mans, i era una imatge de puresa relacionada amb la virginitat. I llavors, jo li poso una rata entre les mans i jugo a crear aquestes tensions, o altres elements pop com uns bràquets a les dents o un xiclet.
D’on et ve aquest interès pel Renaixement?
Doncs és un misteri com comença, són fascinacions personals. La història de l’art sempre m’ha interessat i jo em vaig dedicar a la restauració abans que a l’escultura i em vaig topar amb que hi havia molt art religiós, i en canvi no tant art civil, que és molt interessant perquè t’ensenya la gent com era. Aristòcrates, mercaders, gent que es podia permetre pagar un retratista. Sempre em va agradar, sobretot aquesta època en que tracten el retrat quasi com una imatge religiosa i agafa tints gairebé surrealistes. Aquella manera de pintar tant preciosista, les filigranes. Com si estiguessin representant alguna imatge divina.
“Sempre he fet coses així. M’agradava l’ofici de la talla de pedra, aquests oficis antics que pràcticament no existien”
I el contrast entre Renaixement i elements pop…
Sempre he fet coses així. M’agradava l’ofici de la talla de pedra, aquests oficis antics que pràcticament no existien. Jo em vaig criar artísticament en un ambient en el que fer figuració es veia antic, caspós… I era una mica per portar la contrària, no vols caldo doncs aquí tens tres tasses, ho faré encara més antic. Sempre tenia la tendència de buscar la bellesa, però sempre tens el prejudici que això és massa cursi, molt tòpic. Fins que vaig començar a intervenir a aquestes escultures, a fer-les i a carregar-me-les. Jo no estic fent lliçons de bellesa, però i si li foto uns bràquets, i si treu la llengua… Llavors feia escultures clàssiques i en posava una cap per avall i li queia el peplum, aquella túnica i ensenyava les calces…. Utilitzava tècniques antigues per fer coses més properes al dadà, coses que formen part del meu dia a dia contemporani… A mi, barrejar les dues èpoques em crea un xoc. Aplicar tant de temps a una cosa tan mundana, tan simple i aparentment vulgar com ficar-se un dit al nas o inflar una bombolla de xiclet.
O sigui que aquest prejudici de fer coses tan belles et va portar a “boicotejar” les teves escultures…
Sí, sí. Jo no vull alliçonar de què és la bellesa, al contrari. Mostrar la contradicció que hi ha en el propi art i en la nostra manera de veure les coses. Ens passa amb l’art del passat: el veiem amb ulls del present. Tu veus ara un retaule medieval i ara agafa tints surrealistes. Traslladem la nostra manera de mirar a estereotips del passat i llavors li canviem el significat. Un retrat que està sacralitzat d’alguna manera: hi introdueixes un element actual i passes a mirar-te’l d’una manera totalment diferent.
Quina és la influència de la religió en el teu art?
És innegable que l’art durant molts segles ha evolucionat en paral·lel a la religió.
“Al final la meva manera de treballar és clàssica, però els meus interessos van per una altra banda”
I el contrast entre el món animal i l’humà també està molt present en el que fas.
Hi va haver una època en que llegia moltes coses de biologia i m’agradava molt parlar sobre l’animalitat nostra com a humans. Aquesta pretesa racionalitat que tenim, però que en el fons som el mateix. Va haver-hi una època en que feia molta barreja de nadons i porcs, com la gran dida que és una truja amb tot de garrins mamant i hi ha un nadó entremig. També vaig fer un ximpanzé, però plantejat com un bust neoclàssic, una estàtua porcestre en comptes d’eqüestre que era un nen cavalcant sobre un porc. Al final la meva manera de treballar és clàssica, però els meus interessos van per una altra banda, i d’aquí el contrast entre contingut i forma que li dóna un aspecte més irreal a tot plegat.
El que també he vist és que els animals que fas o són domèstics o tenen una relació molt propera amb els humans.
Això és buscat. Són animals de granja o de casa que no s’han dignificat massa. Porcs, ovelles, gallines, rates… Animals que en la història de l’art no s´han representat com a animals nobles. I les rates també les he intentat dignificar a l’estil egipci. Són animals que ens provoquen repulsió o que en l’imaginari popular han sigut denostats, mal vistos. Animals que ens pot fer fastig posar-los dalt d’un pedestal. És anar a veure fins a quin punt puc canviar la visió que tens d’aquell animal: anem a convertir-lo en deïtat. A més és brutal que una estàtua que ha fet algú es col·loqui en un lloc i la gent la veneri. Amb la pintura no passa tant com amb les imatges bidimensionals: la gent les carrega de tantes energies i volca aquesta espiritualitat. I llavors és fer aquest exercici amb un gos, amb un gat, amb una rata. Convertir-los en una imatge quasi sagrada. Sempre m’ha fascinat com tu estàs treballant amb una fusta o una pedra i es converteix en una escultura amb aquest significat tan bèstia.
Com és aquest procés creatiu?
Doncs és curiós perquè jo treballo molt per flaixos. Tinc una imatge del que vull i començo a modelar en fang i llavors te n’adones de les mil llacunes que tens i vas concretant. A vegades és un misteri per un mateix, però es tracta de tenir l’antena ben posada.
Quan tardes en acabar una peça?
Les meves peces són lentes. Depèn, però un mes i pico segur…
Hi ha un component sorpresa quan vas treballant materials naturals?
Sí, em passa molt. En funció del tronc que trobo, per exemple, modelo la peça. Hi ha sorpreses agradables, però també desagradables i ja no pots tornar enrere i t’hi has d’adaptar. M’ha passat que a vegades ho he hagut de deixar perquè no anava enlloc.
“Jo no faig les peces esperant donar un cop de puny a l’estòmac a ningú, però es veu que facis el que facis sempre hi haurà qui ho trobarà súper escandalós”
Quina és la peça més controvertida que has fet?
La noia que està alletant un porquet. De fet, l’estava fent per una exposició i em van dir que ho deixés estar perquè tenien alguns clients que els hi podia molestar i jo vaig preguntar el per què i em van dir que podia recordar a una mare de Déu, que pot semblar molt irreverent. I era una galeria, un espai contemporani on la gent hauria d’estar curada d’espants, però sembla que no, que encara hi ha gent que es pot arribar a espantar.
Però tu t’autocensures?
No, què va! Si no va aquí anirà a un altre lloc. Jo no faig les peces esperant donar un cop de puny a l’estòmac a ningú, però es veu que facis el que facis sempre hi haurà qui ho trobarà súper escandalós. I jo pensava que arribats a aquestes alçades tothom havia vist de tot, però es veu que no… em fa gràcia. Hi ha gent que em diu que el que faig és més tradicional i d’altres que em pregunten si hi ha algú que pugui tenir les meves obres a casa seva. Aquesta combinació de porcs i humans ha fet molt fàstic a molta gent.
O sigui que tens crítiques del contemporanis i dels més convencionals…
Si pots emprenyar gent de les dues bandes és que estàs bé, estàs en un bon lloc. Però de la mateixa manera em trobo col·leccionistes a qui els agraden coses súper conceptuals que a la vegada els hi agrada el que faig jo; i també n’hi que col·leccionen antiguitats a qui agrada el que jo faig. A mi és el que m’agrada, el xoc de la tècnica clàssica que utilitzo amb el contingut, però això no és nou. Banksy ja ho fa. Agafar icones de la història de l’art i posa’ls-hi elements pop d’avui en dia i carregar-te-les.
Quins són els teus referents?
Estèticament els meus referents se’n van molt enrere. L’art egipci, l’art gòtic, el retrat del Renaixement, però també el Giuseppe Penone, Louise Bourgeois, Antonio López. De catalans: Perejaume amb la seva poesia visual i el fotògraf Chema Madoz, els dos hereus de Joan Brossa. I com a escultors figuratius actuals m’encanta el treball de gent com Bruno Walpoth i Efraïm Rodríguez. El dadaisme m’agrada molt també.
Abans has comentat que hi ha gent que es pregunta si hi ha algú que es pugui posar les teves peces a casa… Quin és el lloc més surrealista on saps que hagin posat una escultura teva?
Surrealista no ho sé, però fa temps vaig fer un nen que estava incrustat dins d’una teta gegant. Estava una mica inspirat en la teta gegant d’aquella pel·lícula del Woody Allen, i al final un ginecòleg que es dedica a la reproducció assistida la va posar a la sala d’espera. També vaig fer la dama del bràquets que està a la sala d’espera d’un dentista.
Aquesta gent té bastant sentit de l’humor…
Sort n’hi ha. A vegades he fet un tipus de peces perquè he vist que hi ha un art tant pretesament profund, sobretot de l’abstracció de la segona meitat del segle XX, on tot era molt fosc. Aquests artistes d’expressió gestual amb un gest entraven en una mena de coneixement d’una cosa molt profunda.
Però el teu art tampoc és simple…
Això espero. La manera com tracto les formes… ho faig amb tota la intensitat perquè allò tingui un xoc d’idees. No és una broma, no és un acudit. I moltes vegades prescindeixo d’intentar sorprendre a l’espectador amb cap mena de contradicció. A vegades, simplement, em dedico a treballar aquell rostre, aquell animal de la millor manera que sé i espero que això es noti d’alguna manera. El meu art també és una manera de riure’s dels suposats canons de bellesa que ha de complir tothom.
“El meu art també és una manera de riure’s dels suposats canons de bellesa que ha de complir tothom”
Sí, però avui en dia amb les xarxes socials es dóna molta importància a l’aparença…
Sí, com passa a Instagram: que hi ha gent que es posa mil filtres i semblen més personatges de Pixar que no pas persones. Jo també me n’adono que a la que faig una noia amb escot té molts més likes que si faig un animal. És curiós això de les xarxes socials: la gent funciona igual quan miren una escultura que quan miren una persona.
I per acabar, em pots dir un llibre, peli, sèrie i disc.
El llibre “Sapiens” d’Harari l’he recomanat a tothom que he pogut. De música, he descobert un grup recentment que es diuen Resavoir i només tenen un disc totalment instrumental. De pel·lícula et diria “La vida de Brian”. De sèrie, “Fleabag”, perquè té un humor anglès molt bo. T’estàs partint la caixa contínuament i a la vegada penses mare meva que tremendo.
ENTREVISTA: MARTA LUQUE
FEBRER 2022
MAUS®
VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE