Pepo Moreno (Tortosa, 1985) va començar a dibuixar i a pintar a la seva infància i des de llavors conserva el seu estil naïf. Creador d’un món on tot és gai i amic dels seus dimonis interns, el seu deliri artístic fusiona fantasia amb l’erotisme del porno dels anys 70 als 2000. Afirma que no sap dibuixar i que quan menys li agrada el que fa és quan més s’ho pensa.
PEPO MORENO
2021 / 06 / 15
Què no és gai?
En l’obra “Tot es gai” mai he tingut la intenció de fer una llista de què era i que no era gai, sinó de mostrar les esquerdes que hi ha entre el que entenem que és gai i el que no ho és. En realitat tot és gai i tot no és gai. Era una espècie de creació d’una fantasia. Com a persona LGTBQ+ tu creixes amb la norma de ser heterosexual. És un món binari, on hi han homes i dones i on les alternatives no existeixen. Les alternatives són deformacions. Per mi era crear un món on la norma era ser gai i com es sentiria una persona heterosexual binària en aquest món. Què és gai i què no és gai? Jo no ho sé perquè el món heterosexual o més normatiu ha acabat introduint coses més “gais” i el món LGTBQ+ ha introduït coses més normatives.
Però ara sembla que el concepte “queer” està de moda quan fa uns anys tenia una connotació més marginal…
Que sigui més visible no vol dir que sigui acceptat. En els últims tres, quatre anys hi hagut un tren, una tendència, que és la diversitat , en la que entra tot; el color de la pell, l’origen, la sexualitat, la identitat… I aquí, el queer, que engloba moltes coses, també hi ha entrat i crec que ha sigut capitalitzat d’alguna manera, però m’agradaria que això fos més real i menys estètic. Mira el que està passant a Espanya amb la discussió per la derogació de lleis LGTB al Parlament… Per molt que les empreses vulguin agafar aquest moviment per treure’n diners tampoc estem tan avançats socialment.
“El pitjor que et pot passar a la vida és acabar-la sense conèixer-te, i una part d’aquesta coneixença són els teus dimonis”
Suposo que aquests són alguns dels dimonis que pintes… Però no fan por exactament, inclús semblen innocents. Són així els teus dimonis interns?
Vaig veure que els dimonis formaven part del meu univers intern, però també té a veure amb la meva infància, perquè quan ets petit en el folklore català el dimoni el sents, els expliquen als contes, però no és un personatge que faci por. És bastant naïf i humanitzat. I després també vaig anar a una escola catòlica i a mi la història del misticisme i el catolicisme m’interessa perquè parlen molt de nosaltres. El primer diable, Lucifer, en realitat és un àngel caigut. Es va rebel·lar contra les lleis de Déu i volia ser lliure. La lectura que jo faig és d’algú que vol ser lliure, que té uns conflictes i unes necessites internes que li obliguen a trencar amb allò establert i seguir el seu propi camí.
Llavors, no et fan por els teus dimonis?
A mi els dimonis no em fan por perquè crec que els hem d’aprendre a abraçar com a metàfora dels teus propis conflictes i una vegada els entens estàs molt millor amb tu mateix. Jo sempre dic que el pitjor que et pot passar a la vida és acabar-la sense conèixer-te, i una part d’aquesta coneixença són els teus dimonis.
“Jo no sé dibuixar. Crec que tinc la meva manera de fer i d’expressar-me, però no sóc un virtuós ni del llapis ni del pinzell”
I no només el teus dimonis semblen naïfs, el teu art en general té aquest estil, però a la vegada també és eròtic.
Jo vaig començar a dibuixar i a pintar quan era petit i ara he recuperat coses vinculades a la meva infància. Jo me’n recordo que de petit molta gent utilitza el paper per dibuixar escenes eròtiques. El primer porno el dibuixes tu. El que fan els nens és dibuixar genitals, pits, gent despullada… I jo crec que m’he quedat amb aquest deliri. Barrejo una part més sexual, però sense entrar en una part bruta. Inclús jo puc tenir missatges que són una mica menys còmodes de veure o de sentir, però com que la forma està passada pel filtre d’una cosa més naïf, crec que fa menys mal veure’ls.
I hi ha molta prova error en el teu art?
Totalment, jo fallo contínuament. Quan menys m’agrada el que faig és quan més m’ho penso.
Diries que saps dibuixar?
Jo no sé dibuixar. Crec que tinc la meva manera de fer i d’expressar-me, però no sóc un virtuós ni del llapis ni del pinzell. De tècnica en sé molt poca, però tinc la meva pròpia i crec que és el més important.
També sembla molt important la paraula en la teva obra.
Jo vaig estudiar guió i per això en el que faig hi ha molt de storytelling. Per mi és important perquè no m’agrada anar amb rodeos.
Ets directe…
Jo no busco una interpretació de les coses, m’agrada que el missatge sigui clar. Per mi hi ha una cosa molt important que és que jo parlo des de la meva perspectiva, que és la d’un home gai, blanc, cisgènere. Llavors, jo no podré parlar mai des de la perspectiva d’una persona trans o d’una dona o d’una persona intersexual. És impossible, jo tinc la meva, que m’apropa perquè evidentment som una comunitat empàtica i podem arribar a comprendre, però jo parlo des de la meva producció artística, des de la meva posició.
I et sents còmode amb les etiquetes?
Jo no sóc expert en història queer, però la representació és important al col·lectiu i també en general a la societat.
Posar etiquetes per sentir-se representat…
Tu necessites veure referents, tenir el teu espai i que se’l respecti, perquè fins ara hi havia blocs molt homogenis i la societat no és homogènia, és molt heterogènia, molt diferent i hem de respectar els espais de cadascú. Però no m’atreveixo a parlar perquè no sóc sociòleg ni antropòleg, però sí és important per la representació.
“M’agrada la fantasia i a mi el passat em provoca més fantasia que el present”
I pel que fa els teus referents…. Són més aviat homogenis o heterogenis?
Sóc tan naïf i tan nou en el món de l’art… Intento no contaminar-me gaire per tenir la meva pròpia forma de fer les coses. A mi sempre m’han agradat molt els còmics, des de que sóc petit i la pintura de pinacoteca més obscura. M’encanta el Greco, Velázquez, Goya… que és una cosa rara perquè el que faig jo no té ni el virtuosisme ni la obscuritat que podien tenir aquests autors. Jo també m’inspiro molt pel porno dels anys 70 als 2000. El porno d’avui en dia no m’interessa res.
Doncs aparentment semblen bastant heterogenis…
Sí, i també m’agrada la fotografia antiga, la història, les civilitzacions antigues. M’agrada la fantasia i a mi el passat em provoca més fantasia que el present.
I una peli, sèrie, llibre i disc que recomanaries?
El meu llibre preferit de tots els temps és “Plegarias atendidas” de Truman Capote. Me’l llegeixo cada any. De sèrie, “Adventure time”. És una sèrie de dibuixos que m’hagués agradat veure de petit i per això la miro ara. De peli m’agrada molt “Salo” de Passolini, que és una animalada. És la pel·lícula més increïble, amb el càsting més increïble de l’univers i on passen les coses més bèsties del món. És a dir, és una pel·lícula súper bella, preciosista, amb la gent més guapa d’Itàlia, però clar es que passen unes animalades que no t´ho pots ni creure. De disc “Gran turismo” de The Cardigans perquè crec que està súper ben fet i el puc escoltar sempre.
ENTREVISTA: MARTA LUQUE
GENER 2022
MAUS®
VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE