Tot x res (Barcelona, 2019) és el resultat del crush creatiu entre el Pablo Fernández (Montgat, 1999) i el Marc Escudero (Caldes de Montbui, 1995). Aparentment, els seus projectes són d’il·lustració i disseny gràfic, però si els hi demanes que es defineixin recorren al seu lema “Just kids”. Dos nens passant-s’ho bé però amb una ambició més adulta: poder viure d’això.
TOTXRES
2021 / 06 / 15
“TOTXRES podria ser el lema de la gent de la nostra edat, gent fent coses que no arriben enlloc”
Sempre tireu d’ironia i humor en les vostres peces. D’aquí ve el nom “Tot x res”?
Marc: L’origen del nom és bastant de broma.
Pablo: De fet, la història de com va sorgir el nom no és gaire esplèndida. El dia que vam decidir el nom estàvem a casa meva i buscàvem noms que ens molessin i al final vam dir: “portem la majoria de la nostra vida fent coses com perquè no arribin enlloc, creant coses que es queden entre nosaltres i els nostres col·legues. Tot per res”. Podria ser el lema de la gent de la nostra edat, gent fent coses que no arriben enlloc.
I quines coses feu a TOTXRES que no arriben enlloc?
Marc: Actualment fem molts projectes d’il·lustració i disseny gràfic.
Pablo: Jo crec que la definició del nostre “Insta” que són dues paraules ho explica molt bé: “Just kids”. Al final som dos nens intentant passar-nos-ho bé, però amb una ambició de gent molt més gran que la nostra edat. Estem jugant, però a l’hora estem camuflant les nostres ganes de viure d’això.
Com el vídeo que teniu a Instagram, en el que apareixeu amb la cara tapada dient coses com: “No queremos molestar a nadie, solo somos niños jugando en el parque… buscamos piso y trabajo estable…” Per acabar dient: “llamadnos”. D’aquí ve lo de “Just kids”.
Pablo: Exacte. Volem ser nens però ens volem guanyar la vida també.
Això de jugar també implica provar coses noves a veure què passa, i veient el que feu vosaltres, es nota que esteu contínuament experimentant…
Marc: Tampoc tinc algo concret a fer. Entre referents de música i el que tenim anem tirant… A vegades fem un vídeo, d’altres fem cartells… Anem tocant una mica de tot.
“L’objectiu està molt clar, però la vida ens fica moltes trampes pel mig i llavors acabem fent de tot”
No us avorriu mai?
Marc: No… no tenim un objectiu on arribar, anem tocant diferents instruments.
Pablo: Sí, és una orquestra. Per això la última samarreta “Tot x res orquestra”. Al final lo nostre és com estar en una puta orquestra. Una setmana estem fent un dibuix, una altra un quadre, un altre un tema de música. Potser, al final, l’objectiu sí que està clar però ens maregem, som una mica dispersos. Tenim un objectiu clar que és aconseguir viure d’això, però pel camí ens trobem amb moltes trampes, que són entreteniments que tenim ara mateix al segle XXI, que és com poder fer una cançó d’un minut a casa o és com poder fer una escultura al camp… L’ objectiu està molt clar però la vida ens fica moltes trampes pel mig i llavors acabem fent de tot.
I l’estil? És desenfadat i gamberro, però què hi ha darrere?
Marc: Nosaltres ens fem com històries i d’allà fem samarretes i tal. És com una broma, el meme… Ens ho passem bé i ja està.
Pablo: Sí que existeix una crítica però nosaltres no som massa conscients. És el que diu el Marc. Comencem fent-nos una palla mental com excusa per poder crear algo, però realment aquesta palla mental sí que surt d’un rere fons que hem estat pensant últimament o que vivim.
També veig molt de caos en els vostres dibuixos. Així és com veieu el món?
Pablo: Al final, la cosa és que nosaltres no mentim. El que fem és el que vivim, el que sentim. O sigui, no és res que no ens estigui passant el que fem i la manera com ho fem.
Marc: Al ser dos, el que mola és que cadascú té la seva moguda interna i llavors això fa que també es vegi caòtic.
Com us vau conèixer?
Marc: Per amics en comú.
Pablo: En un Festival de còmic i autoedició a la Fabra i Coats. Per les dues bandes vam portar coses nostres per vendre i allà ens vam conèixer i ens vam molar i cap endavant.
Marc: Ens vam fer un crush.
I què és el pròxim que teniu pensat? Perquè feu portades de discos, samarretes, hoddies, vídeos, merchan…
Pablo: Farem un parell de cartells per unes expos. També amb Mantelería estem preparant una moguda totxa per Setmana Santa, que ja veureu. Per l’estiu estem preparant una col·lecció algo més seria. Volem fer un upgrade. És això, volem deixar de ser nens i fer un upgrade. Fer coses amb més qualitat, molt més pensades i que tingui tot molt més sentit i això és amb el que estem. Amb mil mogudes a l’hora.
Marc: Es que tot just aquests dos anys hem estat tocant per a veure com anava la moguda, com volant una mica.
Sí, com els nens que al final van madurant…. Potser desapareixerà lo de “Just kids”?
Pablo: Sí, o potser desapareixerà lo de “Tot x res”. La gràcia, de fet, és arribar a ser “Tot x tot”. Seguir sent just kids però fent tot per tot.
Marc: El nostre objectiu és divertir-nos però arribar a fer coses totxes.
I quins són els vostres referents?
Marc: De disseny gràfic el Braulio Amado…
Pablo: Tenim molt referents de disseny i dibuix com el Braulio, el Horfee, un grafitero i pintor parisenc, Saeio, Robert Crumb, el que va inventar el còmic underground. Aquests són els referents més evidents, però nosaltres també ens movem molt per la música. A les nostres samarretes sempre hi ha frases de música. I al final sempre tenim molts referents de pelis, música o de sèries. Twin Peaks ens mola molt. Vull pensar que aquest univers es veu en tot el que fem. No tant per la temàtica, sinó en la manera de dibuixar. Yung Lean és un gran referent per la nostra generació.
En què us centreu cada un?
Pablo: Jo faig més la part de dibuix i el Marc la part gràfica. Les tipos i tal les fa ell i jo més els dibuixos.
També feu constantment col·laboracions amb altres artistes. Què us aporten aquestes colabos?
Marc: La més heavy ha sigut amb Mantelería.
Pablo: Si, ha sigut amb la que han passat més coses. Va començar sent un client i s’ha convertit en un més. Li devem moltes coses. I això, també ens mola perquè nosaltres triem les col·laboracions amb compte gotes, perquè volem que encaixin molt amb nosaltres i amb Mantelería ha passat i amb Aula 46 també. I sobretot també fem col·laboracions amb col·legues i gent de Barna que ens mola.
Tinc una pregunta que no té res a veure, però tinc molta curiositat. Quina és la història de la foto de la mà sagnant que teniu a Instagram?
Pablo: És la meva mà. Sóc una mica friki… A veure, jo no visc a Barna, visc a Montgat i amb la penya d’aquí pugem a la muntanya i fem cabanes i ens fiquem a dibuixar i a fer de tot. I un dia estàvem fent una i vaig tallar una brida amb una navalla i se’m va tancar la navalla al dit i en comptes d’anar a l’hospital, vaig fer una foto per “Tot x res”.
Però després vas anar a l’hospital?
Pablo: Sí, però moltes hores després… Em vaig fer com un torniquete perquè no sagnés, però la cosa és que no ho haguéssim penjat si no ens molés això. Per exemple, el Marc és un friki d’això…
Marc: Sí, amb aquest mundillo de decapitacions, assassinats, em flipa…
Pablo: Però explica-ho bé, que sona malament així tio…
O sigui, tu ets el típic fan del programa “Crims”?
Marc: No, de “Crims” no però jo sóc molt friki de tot aquest tema de la sang, els morts, els assassinats i li vull trobar la part guai del tema, saps? És més que res la mort…
La mort us inspira…
Pablo: Sí, no sé, coses més viscerals, més sota terra. Estem obsessionats en dibuixar creus. Els tatoos que fem, tot és molt dark i es veu reflectit. El que es veu dels nostres dibuixos sembla el contrari però el que hi ha dins és algo com mig psicòpata. És algo així com ser un psicòpata i fer dibuixos de nen petit. Jo a vegades penso que estem malament del cap ensenyant aquesta part de nen petit xungo… Al Marc li interessa més la mort que a mi…
Marc: Es que al final som dues persones diferents cada un amb la seva història i llavors després en el món del disseny sí que connectem molt.
Pablo: Això es veu molt en la samarreta de “Deixa’m estar ara sóc famós”, hi ha un mix molt heavy…
Marc: Sí, la foto de la noia és de la cantant famosa Selena Quintanilla que la va assassinar la fundadora del seu club de fans i aquesta història a mi em flipava.
Pablo: Sí, hi ha aquesta tia assassinada i després la lletra d’una cançó de punk de Minor Threat i després hi ha la frase “Deixa’m estar…” Aquí es veu clarament el mix entre el seu univers i el meu.
Uns universos en els que passen mil coses, sembla…
Pablo: Sí, totalment, tenim moltes coses al cap. Estem en procés de conèixer-nos a nosaltres mateixos.
Marc: La veritat és que sí.
Llibre, música, sèrie, peli.
Marc: De peli, fa poc vaig veure “La piel que habito” d’Almodóvar que em va semblar una flipada. De llibre, un col·lega me’n va dir un que es diu “La compasión dificil” de Chantal Maillard. Un llibre molt pertorbador que parla sobre coses de la vida, però sobretot de la mort i com ho explica tot és molt heavy. “Twin peaks” és la sèrie que em va marcar més. I de disc, “Black metal” del Dean Blunt.
Pablo: De llibre, un cómic que es diu “Tummy Bugs” del Leomi Sadler en el que es veu bastant reflectit el nostre flow. De música em mola molt King Krule. De sèrie, “The Virtues” i “This is England”. “Fallen angels” de Wong Kar Wai em va agradar molt per l’estètica i la banda sonora. Ens fixem molt en les bandes sonores de les peli i, per exemple, la meva peli preferida és “Lost in translation” per la puta banda sonora, que és un anada d’olla, és increïble amb My Bloody Valentine, Squarepusher… és una locura.
ENTREVISTA: MARTA LUQUE
FEBRER 2022
MAUS®
VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE