Octavi Serra (Girona, 1990) és un artista, dissenyador i fotògraf. Posa en qüestió el món de l’art i és un ferm defensor del “Do It Yourself”. Si no troba l’oportunitat, se la inventa. I així és com va sorgir el projecte “The Posttraumatic”, un diari creat per artistes. Tirant d’ironia en les seves peces, ha fet dels carrers la seva galeria, on les seves obres inevitablement no perduren, però ell està còmode amb aquest destí efímer de les seves peces.
OCTAVI SERRA
2022 / 02 / 24
En què estàs treballant ara?
Estic fent la tercera edició de The Posttraumatic que sortirà suposo a l’abril o al maig [del 2022].
Què és i com sorgeix això de The Posttraumatic?
És difícil d’explicar, però The Posttraumatic és un diari fet per artistes que surt dues vegades l’any. La resta de mesos es publiquen fanzines que fan de suplements d’aquest diari. Va per subscripció. L’origen d’aquest projecte és el resultat del cansament d’esperar. Molt sovint jo el que faig per aconseguir feina és esperar o dir hola a les organitzacions perquè em donin projectes d’ells. Pidolar per aquí i per allà i això costa bastant. I amb tema beques també. Suposo que hi ha molts projectes que valen la pena i molta gent que s’hi presenta. Jo em vaig presentar a una beca de la Fundació Carulla, a finals del 2020, amb un projecte que era per proposar pausa i relax a la ciutat de Barcelona amb diferents intervencions i una manera d’arxivar totes les accions que es feien durant aquest hipotètic projecte era en format diari. No em van donar la beca però vaig dir que si costava tant que sortissin projectes ben parits, ja m’ho feia jo. Vaig parlar amb diferents col·legues artistes i vam pensar que estaria guai que l’interior [del diari] estigués creat per diferents artistes del món urbà dins d’una idea més conceptual, on es treballa més la idea que no pas l’estètica. Vaig preguntar a artistes que m’agraden i em van començar a dir que sí i que sí i llavors em vaig animar i vaig començar a contactar artistes més internacionals o referents meus que ni coneixia personalment. Llavors va sortir el primer número que va ser la hòstia.
Per tant, és crear la teva pròpia oportunitat.
Sí. De beques jo ja no em presento a gaires perquè és molt difícil que me les donin, però quan n’hi ha alguna penso que m’hi he de presentar i llavors se m’acudeix algun projecte que m’agrada molt, m’excito i el plantejo. Després, penso que m’agradaria desenvolupar-lo de veritat i que potser em donaran una subvenció, però llavors em diuen que no. Tot el temps que he estat plantejant-lo, l’excitada per fer-lo i llavors no el pots fer. És un procés que no m’agrada gaire perquè és una mica decebedor.
“No dic que tots el que fan jocs objectuals pel carrer siguin filòsofs profunds, però et trastoquen d’una manera que pot ser interessant“
A més a més, tu fas art urbà. Peces que són efímeres…
Lo meu és molt efímer. Jo puc tenir de resultat una fotografia d’aquella peça. En el món del artistes urbans, hi ha la gent que surt al carrer i fa el que li dóna la gana i després hi ha els festivals d’art urbà, que s’han reduït molt a projectes de muralisme perquè perduren més, la gent està contenta perquè han posat colors a la ciutat i l’ajuntament també. Però quan t’escapes una mica d’aquest sistema de muralisme i vas a objectes o instal·lacions costa més perquè a nivell de producció és més complicat. I a més a més al ser efímer, només queda la foto, és difícil que aquest tipus d’artista que treballem amb objectes participin en aquests circuits d’art urbà. A The Posttraumatic he volgut ajuntar tota aquesta gent que queda fora d’aquest circuit, tot i que fan coses bastant ben parides, però a nivell objectual i conceptual.
Més enllà de l’estètica?
Sí, gent que li dóna al tarro i que proposa reflexions amb les intervencions, molts del muralisme també, però n’hi ha molts que és només estètica. No dic que tots el que fan jocs objectuals pel carrer siguin filòsofs profunds, però et trastoquen d’una manera que pot ser interessant.
“Quan em plantejo qualsevol tema polític o filosòfic sento que sóc molt ignorant i per aquest motiu no m’ho plantejo molt seriosament”
La ironia en les teves obres també trastoca.
Amb la ironia, la broma, m’hi sento còmode. Quan em plantejo qualsevol tema polític o filosòfic sento que sóc molt ignorant i per aquest motiu no m’ho plantejo molt seriosament. Vaig més a posar el dubte sobre diferents maneres de pensar o propostes. Jo no dic “el capitalisme és una merda i s’ha d’anar cap al comunisme”. Això per mi suposaria afirmar alguna cosa massa complicada i frívola.
Com la intervenció als caixers de La Caixa? La soga i la mà que apuntava com una pistola si anaves a treure diners…
Va ser de les primeres coses que vaig fer… Vaig descobrir un material per fer mans i amb un col·lega amb el que vivia vam començar a fer-ne per casa. Vam fer un puny alçat en el que penjàvem el casc. Era 2008 i vam començar a pensar tipus de mans que poguessin fer reflexionar sobre la crisi econòmica. Vam fer això i vam sortir al carrer i ho vam penjar amb una silicona que aguantava molt poc.
Quin és el risc legal d’aquests tipus d’accions?
Qualsevol cosa que se surt del graffiti, se surt una mica de l’enteniment de la gent i llavors pensen què fa aquest tio col·locant això, però no pensen si és il·legal o no, senzillament se sorprenen. Al ser efímeres, si em pilla la poli la trec de seguida i si no, la deixo. El graffiti sí que està molt criminalitzat.
Pel que fa el procés creatiu, és primer el contingut o la forma?
Vull explicar alguna cosa i llavors penso quin és l’element que ho pot comunicar millor. Però també hi ha una part més lliure de trobar objectes que intervens i pots fer la gràcia o que et fa pensar en alguna cosa quan el veus, però llavors la idea és menys substancial.
Ets una persona molt observadora quan vas pel carrer per trobar inspiració?
No tant. A vegades sí que em poso a riure enmig del carrer perquè he trobat una idea i penso que allò estaria guapo fer-ho.
T’ho pregunto, perquè hi ha una intervenció que m’encanta que és una tanca que tal i com està col·locada la seva ombra crea l’estructura d’un llit. Com hi vas arribar?
Durant aquella època estava fent fotos per un llibre sobre el futur del disseny i em vaig plantejar una història amb els llocs on es guarden les bicis. Volia fer una cadira amb allò i vaig començar a mirar les ombres i em costava trobar-ho i no va funcionar. I un altre dia que estava fent una història amb una pista de bàsquet, vaig veure una tanca que estava per allà i feia una ombra i vaig recordar aquell plantejament que no em va funcionar en el seu moment. Vaig fer quatre ratlles al terra amb spray i des d’una perspectiva funcionava.
“No em preocupa que la meva obra desaparegui, perquè no està feta amb pintura ni és una escultura per interior. Qualsevol cosa al carrer desapareixerà”
La llum deu ser de les coses més efímeres…
És una cosa extremadament efímera, perquè cinc minuts després ja no funcionava.
Com et sents amb això de que la majoria de les teves obres siguin efímeres?
És entendre perquè ho fas, si et val la pena l’esforç. No em preocupa que la meva obra desaparegui, perquè no està feta amb pintura ni és una escultura per interior. Qualsevol cosa al carrer desapareixerà.
I quin és el lloc més curiós on has fet una intervenció?
A la Model vaig fer una fletxa enorme composada per cartells de sortida d’emergència. La fletxa assenyalava el costat contrari a la sortida real. També vaig posar llençols a les finestres de la presó. Un altre lloc va ser la paret d’un ajuntament, on estava escrit “full de reclamacions” en un lloc que era totalment inaccessible. El context és un 80% de la intervenció.
I la intervenció més controvertida?
És controvertida per mi, pel que faig. Hi ha una sala plena de cartells de sortida d’emergència, en què cada fletxa indica un lloc diferent. Aquesta [obra] és aquesta part de mi que dubta sobre el que està fent i sobre el món de l’art. Jo quan entro en una galeria em sento perdut i no sé com reaccionar i amb aquesta peça volia reflexionar sobre això. També hi ha un text bastant catxondo que posa que és un escape room i hi ha indicacions de què has de fer tu quan estàs dins d’una galeria quan entres per saber què has de fer i com interactuar amb el que et trobes. I en aquesta línia també vaig fer una sèrie de pintures sense la part visual i només amb text. I vaig fer algun text directament dient-li a la gent el que estaven veient. Per exemple, n’hi ha una que posa “això és un retrat a l’oli molt similar a altres retrats a l’oli que ja existeixen”. És per putejar una mica, però jo també m’estic putejant.
Qüestionar-se què és l’art, però també per què serveix, no?
Jo venia d’estudiar disseny de producte, però no veia la funcionalitat de dissenyar coses noves i llavors vaig començar a dissenyar coses inútils, objectes absurds, parlant sobre això. La inutilitat de dissenyar coses que ja existeixen. Vaig començar a dissenyar coses inútils. Estava dubtant del món del disseny perquè hi havia moltes coses inútils… i aleshores em foto en el món de l’art i ara estic fent coses pretesament inútils. Per tant, no he sortit de la inutilitat aquesta, però llavors em vaig trobar un llibre que es diu “La utilidad de lo inútil” (Nuccio Ordine) que t’explica la utilitat d’alguna cosa a priori inútil com pot ser la cultura. L’autor diu que lo útil és qualsevol acte que fem en què la intenció sigui la de guanyar diners, i aquestes són la majoria d’accions que fem a nivell professional en la nostra societat. I que la cultura s’escapa d’això perquè la seva voluntat és comunicar, transmetre o reflexionar. La cultura alimenta de preguntes i reflexions aquesta manera de funcionar d’aquest sistema que el que va a fer és fer peles.
I a nivell de referents, amb qui penses?
Doncs són molts dels que he contactat per The Postraumatic. Mobstr, Max Siedentopf, Willem de Haan…
I per acabar, ens recomanes una peli, sèrie, llibre i disc?
De música, el grup Forest Swords, els àlbums “Compassion” i “Engravings”. Me’ls escolto i són de puta mare… Són una mica foscos. De llibre “Pregúntale al polvo” de John Fante. De sèrie em va agradar molt “Los Soprano” i és molt entretinguda “Luther”. De peli, he vist moltes vegades “Training day”.
ENTREVISTA: MARTA LUQUE
MARÇ 2022
MAUS®
VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE VIEW MORE